La gent que fa soroll és una puta merda

Aquí hi poso banda sonora i tot.

Un dia vaig agafar el tren, acció que duc a terme sovint,  i em vaig asseure en un seient sense fixar-me gaire en el voltant. Quan vaig haver deixat la maleta i vaig haver tret un llibre per començar a llegir em vaig adonar que al bloc de quatre seients del meu costat hi havia un noi amb unes sabates Nike, pantalons amples i alguna peça platejada, potser una gorra. No m’hagués fixat en ell si no hagués estat perquè tenia el mòbil o l’aparell que fos amb música rapera sortint per l’altaveu. Em vaig girar cap a ell i li vaig dir “Baixes a la pròxima, no?”. El noi devia captar la indirecta perquè va treure els cascos i se’ls va posar. Em vaig acomodar al seient i vaig començar a llegir.

El tren va fer la parada oportuna a la següent estació i no em vaig fixar excessivament en la gent que pujava perquè estava llegint. Quan va arrancar vaig quedar-me esgarrifat al sentir una guitarra acústica just als seients del davant on s’havien col·locat un grup de quatre alternatius amb rastes, pantalons estripats del Pull&Bear, alguna dessuadora Adidas, alguna samarreta amb un eslògan per a retardats i sabates d’anar amb skate. El rapero em va mirar en plan “Ara què?”. 

No tenia ganes d’haver de tornar a parlar amb desconeguts tan poc considerats i, sincerament, en aquell moment vaig donar la humanitat bastant per perduda, així que vaig decidir aixecar-me i canviar de vagó. Me’ls devia mirar amb molt mala cara perquè un d’ells em va demanar si em molestaven i jo vaig contestar que sí. Ells es van aixecar i van marxar (gest que considero un detall per part seva) però no sense abans deixar anar un “Nos vamos con la música a otra parte”.

Aquesta frase portava implícita la idea de què jo els estava fent fora i de què a més a més els estava privant de poder manifestar el seu art (o com a mínim jo ho veig així). Jo vaig quedar encantat, evidentment. Però no vaig poder evitar pensar que en les dues situacions havia semblat que jo era el que imposava les meves normes quan en realitat eren ells els que estaven trencant l’únic estat de veritable igualtat en un vagó: el silenci.

Sense tenir en compte que si jo agafo la meva bateria i em poso a tocar dins un vagó ja poden venir amb mòbils, amb guitarres acústiques o amb un puto F-16.

I és que jo sóc un maniàtic perquè em fan ràbia els gossos que borden, els nens que ploren, la gent que parla cridant, els bars amb futbolin, els petards, les obres, els camions i pràcticament totes les coses que sobrepassen els decibels de la normalitat fora de context.

Tot i això entenc que hi ha sorolls que no es poden evitar i, en aquests casos, me n’aparto. 

Ara bé, quan hi ha alguna cosa que es fa per pura diversió o voluntat, em cago una mica en Déu. Quan passa un motero amb la seva Harley de merda a 2 km/h mirant a banda i banda perquè tothom vegi amb claredat que va vestit com un puto maricon, això sí que no té perdó; quan entra un subnormal a dins al metro amb el mòbil a les mans i la música a tota hòstia, una música que no se sent bé perquè no té greus, però que vol compartir amb tots perquè ell és el més dur del vagó, això no té perdó; quan algú posa un gos que borda a tothom que passa pel carrer al balcó d’un bloc de pisos, tampoc; al que hi posa un lloro l’haurien de matar; quan en un lloc públic hi ha un grup de persones que discuteixen i un d’ells eleva el volum perquè tothom senti quina és la seva opinió (d’endarrerit sempre), només perquè té ganes de cridar l’atenció, la lapidació hauria de ser, no legal, sinó obligatòria.

Tot arriba a l’apoteosi quan les persones estan disposades a defensar les seves idees, o equips de futbol, o la merda que sigui que les empenyi a seguir vivint, quan creuen que la seva és la única veritat i així es consideren a elles mateixes privilegiades i superiors a les altres perquè creuen saber alguna cosa que l’altra gent no sap i tenen la necessitat de mostrar-ho a totes les persones que es topen amb elles. M’avorriu molt. M’avorriu perquè NO SABEU ABSOLUTAMENT RES. Sí, tu, no miris al costat, parlo de tu.

Si us plau, calleu tots d’una puta vegada perquè sou tots merda.